Eliminació i creixement. Colonialisme de població i sistemes agraris a Olvera (Cadis) i Agüimes (Gran Canària). Segles XIV-XVI

Résumé

El període 1300-1600 és l’època d’encavalcament entre els processos de conquesta i colonització que van tenir lloc a l’Europa medieval i l’expansió transatlàntica moderna. Al mateix temps que la Cristiandat llatina llançava les darreres croades al continent europeu, les monarquies portuguesa i castellana establien les primeres colònies transoceàniques a l’Atlàntic oriental, a les costes d’Àfrica i a Amèrica. Nombrosos autors han contribuït a l’estudi de les connexions entre les empreses colonitzadores medievals i les modernes, especialment entre les conquestes castellanes a la península Ibèrica i a Amèrica. Però majoritàriament s’han centrat en els aspectes polítics, militars, culturals i jurídics de la colonització. En comparació, poques investigacions han tingut com a interès preferent l’anàlisi de les pràctiques i els espais agraris usats per les poblacions indígenes i pels colons, que ofereix la possibilitat de conèixer com els colonitzadors van alterar els paisatges i els processos de treball locals per construir nous ordres agrícoles. Aquesta tesi doctoral consisteix en un estudi comparatiu de dues viles de senyoriu que van ser colonitzades per Castella entre el segle XIV i el XVI amb l’objectiu d’identificar i acarar la gestió que els colons van fer dels territoris capturats en dos contextos diferents: la presa d’Olvera (Cadis) s’emmarca en la conquesta de l’Emirat de Granada, mentre que l’ocupació d’Agüimes (Gran Canària) fou una de les primeres etapes de l’expansió transatlàntica europea. La recerca ha requerit el maneig simultani del registre escrit i l’arqueològic, en combinació amb l’anàlisi dels paisatges moderns i la realització d’enquestes etnogràfiques als gestors actuals dels espais de treball, i ha demostrat que els dos casos formaven part d’un únic procés de conquesta i despossessió de comunitats pageses que remunta els seus orígens a l’Europa franca medieval. L’estudi ha permès apreciar com els colons van seguir estratègies anàlogues per gestionar els espais agraris capturats a les poblacions locals, que van ser eliminades, i adaptar-los al sistema productiu colonial. Les transformacions van estar preferentment dirigides a ampliar les àrees de conreu, a facilitar-ne la gestió i l’acumulació de producte agrari per part dels senyors i els grans propietaris de terra i a fomentar l’especialització dels camps en la producció en règims de monocultiu de collites prioritàriament destinades a la comercialització. La investigació també ha mostrat una clara connexió entre el ràpid creixement dels espais de treball i els processos d’acumulació per despossessió que van seguir la colonització d’Olvera i Agüimes, els quals també van generar dinàmiques de consum accelerat dels recursos naturals i de deteriorament de les condicions ecològiques locals. La comparació entre els dos casos també ha revelat paral·lelismes en la forma que les pagesies indígenes organitzaven la producció agrícola i construïen i gestionaven els espais de treball. Tant els andalusins com els canaris semblen haver imposat límits estrictes al creixement potencial dels camps i a l’ús dels recursos, els quals van ser trencats pels colons per encetar seqüències ininterrompudes d’expansió de les àrees de conreu. Fa l’efecte que aquesta contradicció fonamental entre els constrenyiments al creixement imposats per les poblacions indígenes i la tendència de la societat colonitzadora a l’expansió i a l’acumulació individual es troba a l’arrel de l’eliminació sistemàtica de les societats colonitzades. L’estudi conjunt d’Olvera i Agüimes suggereix que l’eliminació de les organitzacions pageses indígenes va ser una condició bàsica de la implantació i la reproducció del sistema colonitzador als espais de conquesta.