Regionalisme Crític Mediterranisobre l'assimilació barcelonina de l'imaginari arquitectònic milanès, 1949-1964

Resumen

This thesis is a study of the architectural reality of Barcelona between 1949 and 1964, which adapts its modus operandi of the Milanese architectural imaginary, and is characterized by the desire to substantially recover the history -lost with the dictatorship- the connection of the individual with his innermost self, and consciousness of belonging to the Mediterranean context. The vicissitudes of adaptation carried out by the architects of Barcelona, especially the Group R, and while admiring the Milanese counterparts Rogers, Gardella and Albini, leads to the expression of a genre that is specific to this Mediterranean region and only during the analyzed historic period: Mediterranean Critical Regionalism. The concept of Critical Regionalism is understood by Kenneth Frampton, its theoretician, as an attitude that can never be considered a style as its rationale prevents it, is applicable to any gap that belongs to a decentralized context and by that reason can be considered generic . The Mediterranean Critical Regionalism, however, belonging to a particular physical place , determined and unique, takes its strength beyond the critical category. The importance that for this regionalism has the study of context -historical, geographical, cultural and socio- political- as well as the detection of specific and real needs of human beings who inhabit it -Heidegger's being-in-the-place - transforms a concept that could be strictly architectural into something interdisciplinary. The study of architectural thought, of the socio-political analysis, of the topography, the links between the architects of both two cities, and the methodological observation of their works, has allowed to the Mediterranean Critical Regionalism to detect a paradigm shift with respect to the architectural genres that were considered or even imposed until then. La present tesi és un estudi sobre la realitat arquitectònica de Barcelona, entre 1949 i 1964, la qual adapta el seu modus operandi de l’imaginari arquitectònic milanès, i que es caracteritza substancialment per la voluntat de recuperació de la història –perduda amb la dictadura-, la connexió de l’individu amb el seu jo més intern, i per la consciència de pertinença al context mediterrani. Les vicissituds de l’acomodació duta a terme pels arquitectes de la ciutat comtal, en especial del Grup R, i tot admirant els homòlegs milanesos Rogers, Gardella i Albini, dóna lloc a l’expressió d’un gènere que és específic d’aquest territori mediterrani i només durant el període històric tractat: el Regionalisme Crític Mediterrani. El concepte Regionalisme Crític és entès per Kenneth Frampton, el seu teoritzador, com una actitud que en cap cas pot ser considerada un estil en tant que la seva raó de ser li ho impedeix; és aplicable a qualsevol interstici que pertanyi a un context descentralitzat i per això se’l pot tractar de genèric. El Regionalisme Crític Mediterrani, en canvi, per la seva pertinença a un lloc físic concret, determinat i únic, pren força i va més enllà de la categoria crítica. La importància que per aquest regionalisme té l’estudi del context –històric, geogràfic, cultural i socio-polític-, així com la detecció de les necessitats reals i concretes de l’ésser humà que hi habita –l’ésser-en-el-lloc heideggerià-, transforma un concepte que podria ser estrictament arquitectònic en quelcom interdisciplinari. Així, l’estudi del pensament arquitectònic, de la situació socio-política, de l’anàlisi topogràfica, dels vincles entre els arquitectes d’ambdues ciutats, i de l’observació metodològica de les seves obres, ha permès al Regionalisme Crític Mediterrani detectar un canvi de paradigma respecte dels gèneres arquitectònics que s’havien considerat o, fins i tot, imposat, fins llavors.